Vaig començar a explicar contes la primavera de 1985, als 16 anys. Va ser al cinema de Montblanc, davant d’un públic d’unes 2.000 persones, la majoria nens i nenes (sort que em van dir després quant públic hi havia que, si no, hagués apreteta a córrer). Hauria pogut ser un total desastre però va anar força bé i això que la història que vaig contar l’havia escrita jo mateixa! Me l’havien encarregada una setmana abans, sobre la Pau. Encara tinc aquell conte, amb faltetes d’ortografia i tot!
Això vol dir, ara me n’adono, que vaig començar a “escriure” gairebé al mateix temps que a “narrar”.
Des de llavors hi ha hagut èpoques en què he contat de tant en tant i d’altres tot sovint. He pogut narrar històries a escoles, biblioteques, poliesportius, places, restaurants, patis, geriàtrics, hospitals de salut mental, llars, esglésies, centres cívics, …i sempre, tant si ho he fet per a orelles menudes com adultes, ha estat un plaer.
De jove vaig il·lustrar, fins i tot alguns treballs foren publicats (podreu veure’n alguna mostra) però admiro tant el talent dels dibuixants, hi bado tant, que per ara m’estimo més que il·lustrin els qui en saben molt més.
La publicació de textos escrits no ha arribat fins tard però, per ara, a bon ritme 😉
I tot i que de jove havia fet teatre, també he trigat anys a tornar a interpretar i ho he fet de la mà de cinc personatges femenins des dels quals és apassionant transmetre història, idees i experiències vitals.
En aquest viatge “farandulero” he tingut la sort de comptar amb molt bons companys de viatge: narradors i narradores amics, el meu editor preferit, la meva modista preferida, el meu estimat manager dels projectes musicals, els meus benvolguts il·lustradors i també amics, companys i parents que sempre han estat al meu costat, animant-me i preguntant-me quina una en duia de cap, en quins projectes -sempre plural, no puc fer-hi més- estava treballant.
També he pogut avançar perquè la vida m’ha portat persones magnífiques que m’han proposat reptes i projectes que m’han fet créixer, a base de nervis i treball, però també d’il·lusió per intentar de fer tan bé com sé allò que faig.
Però especialment em venen al cap la meva família, la més propera, els qui més m’estimo i que han sabut entendre i compartir amb mi el no-viure de les estrenes, el neguit d’empènyer projectes i el “no parar mai” del meu caparró.
Sense ells, tot això no hauria estat possible.
