Vaig començar a explicar contes la primavera de 1985, als 16 anys. Va ser al cinema de Montblanc, davant d’un públic d’unes 2.000 persones, la majoria nens i nenes (sort que em van dir després el nombre perquè, si no, hauria apretat a córrer!). 

Podia haver estat un total desastre però va anar força bé -i això que la història que vaig contar l’havia escrita jo mateixa! Me l’havien encarregada una setmana abans, sobre la Pau-. Encara guardo aquell conte, amb faltetes d’ortografia i tot! Lamento que malauradament, i després de tants anys, aquesta Pau sigui encara una necessitat no resolta al nostre món.

Això vol dir que, curiosament, vaig començar a “escriure” gairebé al mateix temps que a “narrar”.

Des de llavors hi ha hagut èpoques en què he contat de tant en tant i d’altres tot sovint. He pogut narrar històries a llars d’infants, escoles, biblioteques, poliesportius, places, restaurants, patis, residències d’avis i àvies, hospitals de salut mental, domicilis particulars, esglésies, centres cívics, …i sempre, tant si ho he fet per a orelles menudes com adultes, ha estat un plaer.

De jove vaig il·lustrar, fins i tot alguns treballs foren publicats (podreu veure’n alguna mostra) però admiro molt el talent dels dibuixants, hi bado tant que, per ara, m’estimo més que il·lustrin els qui en saben molt més.

La publicació de textos escrits ha anat fent-se realitat, tot i el treball que cada un d’ells comporta. Són com criatures que ara ja van lliures, ocells que es llancen al vent…

I tot i que de jove havia fet teatre, vaig trigar anys a tornar a interpretar. Ho he fet de la mà d’uns personatges femenins des dels quals és apassionant transmetre història, idees i experiències vitals. 

Darrerament també he intervingut en algunes presentacions de llibres, he posat veu a la narració de rutes literàries, i he llegit poesia en alguns espais i actes. També a la ciutat es poden trobar un parell de poemes meus, dins la ruta poètica d’un parc.

En aquest trajecte “farandulero” he tingut la sort de comptar amb molt bons companys de viatge: narradors i narradores amics, els meus editors preferits, les meves dues modistes preferides, el meu estimat representant i manager dels projectes musicals, els meus benvolguts il·lustradors i també amics, companys i parents que sempre han estat al meu costat, animant-me i preguntant-me quina una en duia de cap, en quins projectes -sempre plural, no puc fer-hi més- estava treballant. 

També he pogut avançar perquè la vida m’ha portat persones magnífiques que m’han proposat reptes i projectes que m’han fet créixer, a base de nervis, energia i treball, però també d’il·lusió per intentar de crear, tan bé com sé, allò que faig.

Però, especialment, em ve al cap la meva família, la més propera, els qui més m’estimo i que han sabut entendre i compartir amb mi el no-viure de les estrenes, el neguit d’empènyer projectes i el “no parar mai” del meu caparró. 

Sense ells i elles, tot això no hauria estat possible.